Necessari: http://www.youtube.com/watch?v=4rTcwQT9kyQ
«Hòstia, això és absurd.»
Jo estic allà, sentada en mig de classe, mirant-vos. Sou ridículs, amb perdó.
Et miro, asseguda al meu costat, somrient com una ximpleta; mossegant la punta del llapis que no has arribat a utilitzar mai en aquesta matèria, i sobre tot, mirant aquell noi de davant. Et rius per totes i cada una de les tonteries que fa. Tornes a sospirar i et poses vermella ara que et mira. Desvies la mirada.
«Collons, no acabarem mai.»
T'acaba de fer una gracieta i el professor us ha renyat. Com si això fos el millor que pogués fer. «Genial, -penso mentre el miro malament- ets imbècil.»
I, com he suposat, comencen les mirades còmplices, les rialletes per sota el nas. Ell et mira a cua d'ull, et pica l'ullet i tu no saps on amagar-te de la vergonya. Somrius tímidament.
Deu meu, ets preciosa i no puc deixar d'observar-te.
-Què passa?- em mires desconcertada, encara nerviosa per culpa seva.
Ell ens mira els llavis, puc sentir-l'ho intentant desxifrar què diem. Em ric per dins, sentint-me dolenta.
-Ets preciosa, ho saps? -et xiuxiuejo a cau d'orella- I ell un imbècil per no vindre fins aquí i dir-t'ho. Les miradetes em cansen, ja ho saps.
Tu et poses encara més histèrica i casi tires el llapis. Jo ric, encantada de sentir-te murmurar un "calla't" tan vergonyós. Ell torna a cridar la teva atenció, no sé molt bé com, tampoc m'interessa. Segueixo clavant els ulls als teus.
Em despisto un moment, fixant-me amb melancolia en el sostre pàl·lid, en la molesta llum dels fosforescents que il·luminen el vostre idil·li d'amor. Somric, no es pot dir que estigui trista i al baixar els ulls em trobo amb uns que em miren fixament. Es un noi que no conec i que senyala frenèticament amb el cap al tros d'imbècil i a tu i somriu de costat, divertit.
I no sé com collons s'ho fot, però acabo responent-li negant amb el cap, fingint resignació. I ell ho veu i em mira com si sabés algun detall que a mi s'em escapava.
Però, de fet, no m'importa. Ja el descobriré, pot ser me l'ensenyarà ell. Ja ho veure'm.
No hi ha pressa, això m'agrada. Ell es torna a girar cap endavant, però abans de fer-ho m'ensenya el palmell de la mà on hi és escrit el seu nom.
Sona el timbre i torno la mirada cap a tu, que encara estàs mirant embadalida com recull les coses. I en aquell segon em prometo que no em passarà el mateix, així que m'aixeco i m'acosto a la taula d'aquell noi d'ulls verds.
S'em queda mirant i em torna a fer l'efecte que sap més del que demostra, espanto aquests pensaments i em llanço.
- Hola, jo em dic Cèlia.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
«Hòstia, això és absurd.»
Jo estic allà, sentada en mig de classe, mirant-vos. Sou ridículs, amb perdó.
Et miro, asseguda al meu costat, somrient com una ximpleta; mossegant la punta del llapis que no has arribat a utilitzar mai en aquesta matèria, i sobre tot, mirant aquell noi de davant. Et rius per totes i cada una de les tonteries que fa. Tornes a sospirar i et poses vermella ara que et mira. Desvies la mirada.
«Collons, no acabarem mai.»
T'acaba de fer una gracieta i el professor us ha renyat. Com si això fos el millor que pogués fer. «Genial, -penso mentre el miro malament- ets imbècil.»
I, com he suposat, comencen les mirades còmplices, les rialletes per sota el nas. Ell et mira a cua d'ull, et pica l'ullet i tu no saps on amagar-te de la vergonya. Somrius tímidament.
Deu meu, ets preciosa i no puc deixar d'observar-te.
-Què passa?- em mires desconcertada, encara nerviosa per culpa seva.
Ell ens mira els llavis, puc sentir-l'ho intentant desxifrar què diem. Em ric per dins, sentint-me dolenta.
-Ets preciosa, ho saps? -et xiuxiuejo a cau d'orella- I ell un imbècil per no vindre fins aquí i dir-t'ho. Les miradetes em cansen, ja ho saps.
Tu et poses encara més histèrica i casi tires el llapis. Jo ric, encantada de sentir-te murmurar un "calla't" tan vergonyós. Ell torna a cridar la teva atenció, no sé molt bé com, tampoc m'interessa. Segueixo clavant els ulls als teus.
Em despisto un moment, fixant-me amb melancolia en el sostre pàl·lid, en la molesta llum dels fosforescents que il·luminen el vostre idil·li d'amor. Somric, no es pot dir que estigui trista i al baixar els ulls em trobo amb uns que em miren fixament. Es un noi que no conec i que senyala frenèticament amb el cap al tros d'imbècil i a tu i somriu de costat, divertit.
I no sé com collons s'ho fot, però acabo responent-li negant amb el cap, fingint resignació. I ell ho veu i em mira com si sabés algun detall que a mi s'em escapava.
Però, de fet, no m'importa. Ja el descobriré, pot ser me l'ensenyarà ell. Ja ho veure'm.
No hi ha pressa, això m'agrada. Ell es torna a girar cap endavant, però abans de fer-ho m'ensenya el palmell de la mà on hi és escrit el seu nom.
Sona el timbre i torno la mirada cap a tu, que encara estàs mirant embadalida com recull les coses. I en aquell segon em prometo que no em passarà el mateix, així que m'aixeco i m'acosto a la taula d'aquell noi d'ulls verds.
S'em queda mirant i em torna a fer l'efecte que sap més del que demostra, espanto aquests pensaments i em llanço.
- Hola, jo em dic Cèlia.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
No hay comentarios:
Publicar un comentario