Conduïa per ves a saber on, enfonsat pel passat, ple de rancúnia.
Les llums passaven a més velocitat, jo ni tan sols me'n adonava, un parell de clàxons, pot ser fins i tot algun que altre insult.
Eren tres quarts de dotze, feia hora i mitja que conduïa sense parar, anant sense saber-ho, cap el port, on la llum de la lluna tan pàl·lida i rodona, enlluernava les barques, la fusta del port i el mar. De sobte em vaig sentir ansiós, amb un neguit que no em deixava respirar.
Vaig reduir la velocitat i em vaig concentrar amb les petites llums dels negocis proper a la platja, 'Pot ser hauria de para una estona...', em vaig dir, 'Mal no me'n farà.' Però em vaig veure interromput per la teva silueta, que s'acostava lentament cap al meu cotxe, deixant enrere un xiringuito de mala mort del que amb prou feines recordo com o qui hi era, i tampoc es tan estrany, allà només hi anava la gent que no valia la pena ser recordada: borratxos, putes i estafadors.
Sola, caminant cap a mi sense presses, estaves tu. Fumant, sense parar de mirar-me. M'enrecordo que vaig sentir un lleuger mareig. Mai una dona com tu m'havia mirat d'aquella manera: profunda, llargament...com si pogués salvar-la d'alguna cosa que ni tan sols podia entendre. Era impossible que tu, amb una pell tan fina i amb uns cabells tan negres, amb uns ulls tan blaus i amb uns llavis tan vermells, em mirés així.
Volia moure'm, obrir la porta, parlar amb tu, però no va fer falta. Vas rodejar el cotxe i et vas seure al seient del copilot. Vaig prémer amb força el volant i tu em vas dir: 'Tant me fa cap on, però corre, si us plau.'
Adéu, passat.
