Fins sempre

El lloc d'on vinc,
no està a prop ni lluny
allà pocs cops hi brilla el sol
encara que tampoc hi ha núvols.

El lloc d'on vinc,
els estius no son calorosos
però els hiverns tampoc son freds.

La gent no surt pels carrers,
no s'hi veuen nens corrent,
tampoc es sent la remor d'un riu
i les muntanyes pocs cops son verdes.

Allà els ocells no canten, saps?
Sempre he pensat que tenen una promesa
per no interrompre aquell silenci.

Hi han poques cases i totes son velles,
els carrerons son estrets,
però no recordo haver sentit por.

Quan es de nit a vegades,
hi bufa un vent suau,
però tampoc recordo haver sentit el murmuri dels arbres.

I quan arriba la primavera,
els prats que ho pinten tot
no se'ls hi veu cap flor,
semblen estar esperant a èpoques millors.

Al lloc d'on vinc,
les estrelles mai hi brillen,
però, cada nit de sant Llorenç
es senten rialles des de molt amunt.

Tu, sorprès,
em vas dir m'entres m'agafaves la mà:
-I com es que te'l estimes tant?

Jo vaig somriure a aquelles rialles
que ara viatjaven per altres indrets com el meu,
i sense mirar-te et vaig dir:
-Es el lloc d'on vinc.