Nostres són les promeses que ningú ja complirà.

Si escric això es per dir-te que no et trobo en falta,

i que quan veig el llit buit, no se'm passa pel cap la teva cara,

que si els nostres amics et diuen que sempre duc els ulls humits,

es que he agafat un constipat

i que si al final sempre em quedo tancada a casa,

es perquè no em queda gens de pasta.

Que si em quedo mirant la gent amb cara trista,

es perquè se'm ha mort el periquito

i si no surto de nit,

no es pas culpa teva, si no l'edat

que als meus anys això ja passa.

Que els regals que em vas donar,

els guardo per ma germana, que sempre li han fet gràcia.

I tots els poemes que em vas escriure, sobre tauleta de nit,

encara hi són perquè sóc una persona ocupada.

Així que no fagis cas als teus amics,

sóc una persona nova, mai m'he trobat millor,

i ni t'imagines quants són els avantatges d'estar lliure.

Que ni se't passi pel cap pensar que estic deprimida, o destruïda, 

que t'imagino als braços d'una altra,

que la meva vida s'aguanta per un fil,

que estic horriblement perduda, o que he perdut l'estil,

que fins hi tot encara recordo els teus encants.

No hi ets? Doncs tururut!

Perquè és un gran plaer, avui fer-te saber

Que no t'enyoro gens.

Però, estimat, jo ho reconec, 

què hi faré, covarda de mi?
No és que siguis cada tarda el meu tema preferit.

I de tant en tant et vaig veient en discos,

que al final no et vas endur
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:

Que feliços que se'ns veu, i quin em va fer,
i m'imagino -o ho intento-
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan una amiga, amb bona fe, pronunciï el teu nom.

Però vull pensar que tot va bé i que no enyoro aquells temps,
que algun dia quan hi pensi,

no sabré per què però estaré contenta.

I agraeixo que em fessis créixer amagada.

Amagada en mentidetes, en dubtes emprenyadors,

amagada en “som molt joves per tenir res massa clar”,

amagada en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.

Adéu, fins sempre, sort.