No estàvem tant perduts

Fa temps, pot ser i tot fa massa, tres reis tornaven a casa.
Sobre els camells, amb pas lent, tornaven a casa.
Els tres, i els pocs que quedaven, ploraven dins seu, cansats del viatge.
Els dies passaven amb gana i amb fred, amb dolor i amb tristesa.

Feia poc, va caure un altre amic, d'aquells que no s'obliden.
El més jove i el més dèbil, que va aguantar proferint gemecs.
No es va fer cap dol, no van baixar dels camells.
En aquell racó de mon, ni tan sols hi havia temps per a comiats.
Quan el deixaven enrrere, un home plorava, cap pare hauria de veure el seu fill morir.

Un de tants dies, mentre continuaven per un camp d'oliveres, un dels patges va riure.
"Pobre boig", van pensar un parell, els reis es van adonar, per fi, que no hi havia esperança.
"Llavors, quin sentit té seguir?" Preguntaven.
Melcior, mirant-los per primer cop en tot el dia, digué que la ciutat que els havia vist néixer, mereixia veure'ls morir.
Ningú va dir res. El rei negre va mirar el brillant cel blau.

Finalment, una nit sense vent, els homes es van reunir en una rotllana.
Cantaven una cançó antiga, amb la veu més dolça que s'havia sentit mai.
Les veus es van anar apagant, les dels reis se'n van anar juntes, caient al descans més fosc.
Junts van veure els seus companys fer l'últim sospir mirant el firmament.

El patge més vell, l'últim quedà, només es va penedir de ser el darrer a morir.
I quan les forces se li acabaven, es va desplomar a terra i digué, mirat un segon de reüll cap el cel:
"Sembla mentida que bé que vivíem, seguint un estel."